El rock i la música clàssica són pràcticament iguals quan s’expressen en 0 i 1

Per als matemàtics, els detalls d’un missatge són irrellevants. L’única cosa que importa és que el missatge es pugui considerar com un conjunt ordenat de símbols. Fa molt que els matemàtics saben que aquest conjunt està governat per unes lleis bàsiques detallades per Claude Shannon en la seva teoria matemàtica de la comunicació.

Mozart-rock

El treball de Shannon va revolucionar la forma en què els enginyers contemplaven la comunicació i va tenir conseqüències de gran abast en altres àrees també. El llenguatge inclou la transmissió d’informació d’un individu a un altre, i la teoria de la informació proporciona una finestra per la qual estudiar i entendre la seva naturalesa. A la computació, les dades són transmeses des d’una ubicació a una altra i la teoria de la informació proporciona una pedra angular que permet que això es faci de la forma més eficient. I en la biologia, la reproducció es pot considerar com la transmissió d’informació genètica d’una generació a la següent.

La música també es pot considerar com la transmissió d’informació d’una ubicació a una altra, però els científics han tingut menys èxit en l’aplicació de la teoria de la informació per caracteritzar la música i estudiar la seva naturalesa.

Avui, això canvia gràcies a la feina de Gerardo Febres i Klaus Jaffé de la Universitat Bolívar de Veneçuela. Han trobat una manera d’utilitzar la teoria de la informació per esmicolar la naturalesa de certs tipus de música i per classificar de forma automàtica diferents gèneres musicals, una tasca famosament difícil dins de la informàtica.

La música és tan difícil d’estudiar perquè no es tradueix fàcilment a un conjunt ordenat de símbols. Sovint consisteix en molts instruments que toquen diferents notes alhora. Cadascú pot tenir diverses qualitats de timbre, volum i així.

Captar tot això en un conjunt de símbols, juntament amb qualsevol interpretació que li afegeixi el músic, és una tasca complicada. No ha evitat que ho intentin els investigadors, encara que amb un grau limitat d’èxit.

Febres i Jaffé aborden aquest problema d’una manera senzilla mitjançant un estàndard comú per digitalitzar la música anomenat MIDI (musical instrument digital interface). Un arxiu MIDI és una representació digital d’una peça de música que pot ser llegida per un ampli ventall d’ordinadors, reproductors de música i instruments electrònics.

Cada fitxer conté dades sobre el to i la velocitat musical, el volum, el vibrato i així d’una peça musical. Això permet que la música creada en un lloc es reprodueixi de forma precisa en un altre lloc.

Però un fitxer MIDI en si és simplement una sèrie ordenada de 0 i 1, i això els va proporcionar a Febres i Jaffé una manera d’analitzar-lo mitjançant la teoria estàndard de la informació. De fet, simplement van obrir cada fitxer com un document de text (.txt) i van llegir la seqüència resultant de símbols aparentment assignats a l’atzar.

La bellesa de la teoria de la informació és que les eines desenvolupades per comprimir els missatges enviats a Mart o per analitzar els components d’un idioma es poden aplicar igualment a qualsevol conjunt de símbols. I això és precisament el que han fet Febres i Jaffé.

Van començar per comprimir cada conjunt de símbols fins al mínim nombre necessari per generar la música original. Aquest conjunt de base llavors els va permetre mesurar l’entropia o contingut d’informació associat amb cada peça de música. Però també van estudiar la manera en què aquesta entropia va variar en el temps. De fet, van estudiar com aquesta entropia de segon ordre va variar en 450 peces de 71 compositors i 15 períodes o estils diferents de música.

Per a la seva sorpresa, van descobrir que el mateix gènere compartia valors similars per a aquesta entropia de segon ordre. Alhora, aquest tipus d’anàlisi mostra com han evolucionat els gèneres musicals amb el pas del temps.

És un treball interessant que proporciona una nova manera fascinant per estudiar la música. Hi ha algunes limitacions, és clar. Mentre que alguns gèneres musicals són clarament identificables per aquest mètode, altres estils aparentment diferents es solapen. Per exemple, la música Raga de Veneçuela i l’Índia ocupen regions úniques en aquest espai de paràmetres. Diversos compositors clàssics també ocupen regions específiques i per tant tenen el potencial de ser identificats per aquest mètode.

Però en general, la música rock i la música clàssica es solapen fortament, dificultant que siguin identificats de manera automàtica. Potser futurs treballs millorin les coses, potser en augmentar la mida de la base de dades per exemple.

No obstant això, Febres i Jaffé han aconseguit un avanç significatiu amb l’ús d’una tècnica que hauria de ser àmpliament aplicable. El seu pròxim treball, si trien seguir endavant, seria trobar una manera d’aplicar el seu mètode, potser per a sistemes de recomanacions musicals, abans que altres s’uneixin a la festa.

Font: MIT Technology Review via COEINF.cat

Anuncis

Quan internet es feia a mà…

‘Mundaneum’, el primer motor de cerca de la humanitat, fa 120 anys

mundaneum 021895 d.C. i a.G. (després de Crist i abans de Google): en l’apogeu de la revolució industrial, dos juristes belgues amb vocació humanista, Paul Otlet i Henri La Fontaine, es llancen a una empresa tan original com ambiciosa: reunir i organitzar el coneixement de la humanitat i impulsar la seva difusió universal. En aquest moment de la història se situa, a la llum de les últimes investigacions, un moment clau de la història oblidada d’internet i la societat de la informació. Conceptes com la transmissió d’informació i la comunicació en xarxa, l’hipertext, el crowdsourcing o l’ambient multimèdia apareixen perfilats a l’obra d’Otlet i La Fontaine.

Van passar a la història com a creadors de la Classificació Decimal Universal (CDU), però la seva empresa més grandiosa, el Munda­neum, que avui podríem resumir com el primer motor de cerca de la humanitat, un autèntic avantpassat de Google de fusta i paper, va caure en l’oblit més absolut durant dècades. “Va fer falta que les seves vi­sions es realitzessin perquè es reconegués el seu mèrit”, comenta Delphine Jenaert, directora adjunta de l’actual Mundaneum, recuperat i reconvertit en un gran centre d’arxius a Mons (Bèlgica). Allà hi ha els 12 milions de fitxes amb referències bibliogràfiques del total de 18 milions que van arribar a atresorar aquests pioners de la xarxa, col·locades en 15.000 calaixos de bonics armaris de fusta de castanyer, i part dels seus arxius.

Van ser els anys d’esplendor del Google de paper. L’Oficina Bibliogràfica Internacional es va convertir al Palau Mundial o Mundaneum, una espècie de centre del saber on s’acumulaven incomptables documents de tota mena, s’organitzaven conferències, exposicions… El Mundaneum també va disposar d’un exitós servei de recerca d’informació a distància. Qualsevol podia enviar-los una petició de dades sobre un llibre, un autor, una temàtica. Les sol·licituds, unes 1.500 a l’any, arribaven per correu o telègraf. A canvi d’una petita taxa, els empleats enviaven la resposta a les seves recerques. Van tenir peti­cions de tot el món.

Otlet i La Fontaine estaven convençuts que la difusió universal del coneixement contribuiria a millorar les relacions internacionals i fomentaria la pau mundial. Voluntaris a diversos països s’ocupaven d’alimentar la base de dades del Mundaneum, com un segle després es redacta la Viquipèdia . Conceptes com el treball i la discussió “en xarxa” i l’intercanvi de continguts multimèdia apareixen a l’obra més vi­sionària d’Otlet, Tractat de documentació (1934), si bé sempre amb un enfocament jeràrquic (de dalt a baix) absent avui a internet. “Sobre la taula de treball ja no hi ha llibres. Al seu lloc s’aixeca una pantalla i, ben a mà, un telèfon. A la llunyania, en un edifici immens es troben tots els llibres i totes les informacions. Des d’allà es fa reaparèixer sobre la pantalla la pàgina que s’ha de llegir per tenir la resposta a la pregunta plantejada per telèfon”, vaticina més de mig segle abans que internet es posés a caminar.

Mundaneum 00L’any 1934 va marcar tot i això el declivi del seu projecte. El govern belga, que li va donar tot el suport pensant que l’ajudaria a aconseguir la seu de la Lliga de les Nacions (l’aposta del país per acollir institucions internacionals ve de lluny), va perdre interès en el projecte i els va retirar el suport. La inacabable tasca de classificar el saber universal per mitjans analògics es va començar a veure com una empresa fracassada. Quan els nazis van entrar a Brussel·les el 1940, van destruir milions de fitxes del Mundaneum, que van retirar per col·locar una exposició d’art del Tercer Reich. Otlet va morir quatre anys després oblidat, arruïnat i frustrat. Expliquen que, encara que sol, no va deixar mai de redactar fitxes bibliogràfiques per, fins al final, mirar de completar el seu projecte.

Més de 20 anys després, el 1968, un jove investigador australià arribat de Chicago, Warden Boyd Rayward, va sentir parlar a la Universitat de Brussel·les de la història d’Otlet i La Fontaine i es va interessar per la sort del seu llegat. Després de molt indagar, ho va trobar, cobert de pols i amuntegat, a l’Institut Anatòmic del parc Leopold. El 1975 va publicar a Moscou L’univers de la informació, una obra clau de la documentació que recupera els postulats otletians i els seus mètodes tecnològics. Boyd Rayward ha dedicat la seva vida a investigar les aportacions d’Otlet.

Durant anys, les autoritats belgues no van saber què fer amb l’estrany i monumental fòssil. El llegat va tornar a acabar arraconat, emmagatzemat en pèssimes condi­cions; als anys 80 va reposar oblidat en un magatzem subterrani de l’estació de metro de Rogier. Quan internet va començar a semblar-se al que avui dia és, un ambiciós polític natural de Mons, Elio Di Rupo, en va impulsar el trasllat a la ciutat, amb l’ambició de realçar el seu perfil cultural. Di Rupo es va convertir anys després en alcalde de la ciutat i primer ministre del país. I Mons ha estat aquest any capital cultural ­europea, amb la reobertura d’un modernitzat Mundaneum com una de les seves cartes més importants. La reivindicació que la institució fa d’Otlet i La Fontaine no es deu tant al seu afany de reconeixement com al plantejament de reivindicar, en una era tan automatitzada com l’actual, la cara humana de la informació i la tecnologia, explica Jenaert. “El coneixement ha de continuar sent cosa de les persones”.

El cercador més popular del món, Google, acaba d’homenatjar el Mundaneum amb un dels seus doodles, adaptant el disseny del seu logotip per un dia, ajudant així a difondre l’aventura dels seus avantpassats. “La història convencional de la informàtica deixa fora alguns pensadors clau”, afirma Alex Wright, especialista en internet i autor d’una biografia sobre Otlet que és part del seu afany per localitzar els pioners oblidats d’internet. “Faríem bé de no oblidar que rares vegades la història avança en línia recta; abunden més aviat els falsos començaments i atzucacs. De vegades el millor camí endavant es troba fent uns passos enrere, o cap als costats -escriu a The Atlantic-. Explorant camins oblidats potser encara descobrim que la història del web no és un fet tan consumat com pensem”.

Font: La Vanguardia via COEINF.cat

SONY DSC

La NASA a casa amb imprimibles 3D

Curiosity Rover 3D modelMés d’un nen ha somiat amb ser astronauta quan sigui gran. La NASA, en el seu afany per compartir els seus descobriments i projectes amb el públic, fa anys que publica a la seva pàgina els detalls i els plànols imprimibles en 3D de diversos dels seus més famosos objectes espacials. L’últim a incorporar-se a la col·lecció ha estat l’explorador de Mart, el Curiosity Rover. 

Si no vol gastar-se els 2,5 milions de dòlars que costa l’autèntic, des de fa uns dies es pot descarregar a http://nasa3d.arc.nasa.gov/detail/mars-rover-curiosity seu propi model preparat per a una impressora 3D, encara que sense els extres com moure o disparar raigs.

És la quarta institució, juntament amb el Museu Britànic, el Metropolità d’Art i el Smithsonian, que permet descarregar-se els models de les seves col·leccions. I si la seva curiositat va més enllà de l’exploració de Mart, també estan disponibles els plànols del telescopi espacial Hubble, la sonda Voyager, una clau de trinquet i l’asteroide Vesta. Converteixi la seva casa en una agència aeroespacial de primera.

LA RAZÓN

Curiosity Rover 3D model 02

Les deu webs més inútils on perdre el temps

Internet ens ofereix el millor, universalitzant continguts i coneixements, i el pitjor, propiciant espais absurds i sense sentit. Recollim alguns llocs web on només hi pots perdre el temps.

wikipeetia cataloniaEn parlar amb qualsevol persona un descobreix els seus gustos i aficions. Sovint, aquests solen ser compartits per gran part de la població: cinema, naturalesa, sèries, esport, quedar amb els amics, ballar … Hi ha alguna cosa, però, que se sol amagar en el més profund d’un mateix però que, en realitat, és comú a tot el món: Els petits moments en què perdem el temps de forma intencionada. Menteix qui digui que mai ha perdut el temps o que no ha tingut ganes de perdre’l almenys una vegada al dia. Per a això, la millor eina és internet, que, a més d’ajudar a difondre i universalitzar el coneixement, posa a l’abast de tots el més inútil de cada casa.

Per a aquells que desitgin passar una estona sense gaire sentit i completament buit de contingut, internet proporciona hores de distracció absurda i sense cap pretensió. Alguns, com Johnny Webber, han recopilat les que segons ell són les 10 webs més inútils d’internet. Malgrat que no hi ha una base científica per limitar el rànquing i la seva valoració és completament subjectiva, la llista podria ser definida com ‘el somni d’un ociós, la utopia d’un gandul’.

En el primer lloc, Webber situa com la pàgina més inútil la qual ella mateixa es defineix com la web més exclusiva d’internet (mostexclusivewebsite.com). En el mateix moment només hi pot haver un usuari visitant el website i als 60 segons és expulsat. Després d’hores d’espera, un cop dins, l’afortunat poc pot fer a part de deixar un comentari per definir tan gran pèrdua de temps. Encara que curiosa com performance, el web és inútil per partida doble: les més de vuit hores que un pot passar esperant a entrar i el poc que pot fer un cop s’és la persona més exclusiva de la xarxa.    

Després d’aquest altar a la pèrdua de temps, podem trobar altres webs com wikipeetia.org, l’enciclopèdia virtual que emula Wikipedia però amb la diferència que el seu contingut està mal escrit. Cada paraula de les definicions plantejades està escrita amb errors de mecanografia, ortogràfics i / o gramaticals.

En aquest punt cal trencar una llança a favor d’aquestes webs. Cap d’elles ven més del que dóna, cap enganya.

Un clar exemple el trobem en theworldswoerstwebsiteever.com (el pitjor website mai vist), l’anticrist del disseny web i de la claredat. Purple.com tampoc menteix: Què podem trobar en aquesta pàgina, activa des de fa 21 anys, anomenada ‘Porpra ‘? Doncs sí, només un color, el porpra. Mantinguin-lluny els que vulguin buscar debats de si aquest color és rosa, lila o blanc i daurat.

mirant com creix l'herba¿Que busquem alguna cosa més dinàmic? Segurament no el trobarem en whatching-grass-grow.com (veient créixer la gespa), que no és més que una Càmeres web situada davant del jardí d’algú que ens permet acompanyar-lo en el procés de creixement de la seva gespa.

La difusió en xarxes socials és bàsica per mantenir-se en la cresta de l’onada. Això exactament és el que demana pleaselike.com, un ‘m’agrada’ a Facebook. Res més. D’altres, a través de thebestdinosaur.com, volen recordar-li al món quin és el millor dinosaure del món, el Stegosaurus. Serà pel seu carisma, els seus pues, la seva cua …? Això està per determinar.

Les tres últimes de la llista de Webber l’encapçala iamawesome.com, el creador ens recorda que “és veritat”, que ell és meravellós. Després tan gran mostra d’ego desenfadat, què millor que entrar en papertoilet.com, on els internautes poden entretenir-enrotllant i desenrotllant un rotllo de paper higiènic. Per tancar la llista, tencents.info ens proposa hores i hores d’entreteniment observant una de les cares d’una moneda de deu centaus de dòlar.

Pot ser que aquest article sigui, per se, una pèrdua de temps que recopila les millors pèrdues de temps. Per sort, i després d’un moment de descans i diversió, tot es canalitza de nou en el següent clic. O no?

CARLES VILLALONGA LA VANGUARDIA

paper de water

Ramon Llull: un geni de l’Edat Mitjana

Es compleixen 700 anys de la mort d’un inventor, filòsof, matemàtic, poeta i polític global.

Ramon Llull - un geni de l Edat Mitjana 01Una de les miniatures de Breviculum ex artibus Raimundi Lulli electum, un llibre escrit cap el 1321 per Tomàs Le Myésier, un seguidor del beat vinculat a la Cort de França i que es va encarregar de compilar l’obra del savi mallorquí. 

Fa 700 anys, en un lloc incert, algun dia entre novembre de 1315 i novembre de 1316, moria Ramon Llull, la personalitat més universal de la cultura catalana, el Leonardo da Vinci de l’Edat Mitjana o, a l’inrevés potser Leonardo sigui el Ramon Llull del Renaixement. Els italians coneixen bé a Dante, els alemanys a Goethe, els castellans a Cervantes i els anglesos a Shakespeare. Es coneix i es difon a Llull a Catalunya i Balears com mereix? Segons Lola Badia, que dirigeix ​​el Centre de Recerca Ramon Llull de la Universitat de Barcelona i coordina, amb Albert Soler, la Base de Dades Ramon Llull, “la universitat de Friburg s’encarrega d’editar les obres en llatí i nosaltres, en català. Hi ha un patronat amb les conselleries de Catalunya, València i Balears, encara que la de València no col·labora. Aquí anem tirant amb voluntarisme”.

Polític global. Potser la faceta menys coneguda pel públic general sigui la tasca política que va exercir Llull al mateix centre del poder europeu: no només com a assessor dels reis de Mallorca i de la corona catalanoaragonesa, sinó de Felip IV de França i dels Papes. El moment és crucial per a la Cristiandat, la pressió musulmana arriba al seu clímax amb la presa de Sant Joan d’Acre per les tropes d’Al-Ashraf Khalil en 1291, una derrota que commociona Occident. Llull, en el concili de Viena del Delfinat, proposa solucions immediates: unir sota un sol comandament les tropes mendicants i crear escoles d’idiomes per formar enviats que convertirien al cristianisme musulmans, jueus i, també, als mogols. L’estratègia era crear una pinça entre l’Occident cristià i l’Orient tàrtar i impedir que els musulmans estenguessin el seu domini a la rereguarda, a l’Índia, i controlessin així la ruta de les espècies, De fet, com diu l’arabista Víctor Pallejà, “la oportunitat es va donar quan el Khan va conquerir Bagdad, però els cristians no van persistir en la seva aliança amb els mongols. Si ho hagués fet, s’hagués canviat la història”. Un altre lul·lista, Josep Maria Ruiz Simon, comenta que “moltes de les seves iniciatives bèl·liques pivotaven al voltant de Jaume II d’Aragó, per a qui Llull va realitzar diverses missions diplomàtiques. Les obres sobre la croada reflecteixen aquest vincle i responen als interessos no merament espirituals de la corona aragonesa en relació amb aquest negoci en el qual també estava interessat Felip IV de França. Llull sempre va tenir clar que les seves empreses no podien tenir èxit sense el suport de la cúria papal, de la casa reial francesa i de la universitat de París”. Llull va ser amic del gran mestre dels Templers Joaquim de Mollay i en el concili de Viena del Delfinat que va acordar la dissolució de l’orde, Llull va ser prou hàbil per nedar entre dues aigües.

El lleó i la guineu, abans que Maquiavel. Llull tenia un sentit realista de l’exercici de la política, “Durant molt de temps -diu Ruiz Simón- prevaler la imatge d’un Llull visionari i utòpic que no tenia els peus a terra en qüestions polítiques. Els estudis de Hillgarth van començar a esborrar aquesta imatge i van posar en circulació la d’un Llull res ingenu que s’acostava estratègicament als poderosos per promoure els seus projectes. Encara que en les seves obres mostra la seva preocupació pel bon govern i critica aquells que, en el seu exercici, actuen com llops quan haurien de fer-ho com a pastors, Llull no ignorava els baixos fons de la realitat política. Així es pot comprovar en el Llibre de les bèsties, on sota el vel d’una faula, ofereix lliçons bé realistes sobre els secrets del poder i sobre el que posteriorment Maquiavel denominarà la part animal de la política, que és la que té a veure amb l’ús de la força, personificada pel lleó, i l’engany, encarnat per la guineu”.

El mite del fundador de la literatura catalana . “Jordi Rubió i Balaguer ja va dir que Llull no havia escrit literatura en sentit estricte”, diu Lola Badia. per a qui “el Llull fundador de la literatura catalana i creador de la llengua literària va ser un invent del segle XIX i XX. Els italians, quan fundaven el seu estat i necessitaven pares de la pàtria, van fer el mateix amb Dante, un autor al qual no es va tenir en compte fins a 1851”. Per a la filòloga, Llull, un laic burgès autodidacta, volia proposar un sistema de pensament per a la difusió necessitar crear una llengua popular perquè li entenguessin tots i en això sí que va ser un pioner. Quan es va posar a difondre el Llibre de Contemplació en Déu en versió catalana va haver d’improvisar el que ara anomenem un llibre d’estil per als milers de pàgines del seu nou producte: no tenia cap punt de referència darrere. Era el primer que feia una cosa així i per iniciativa particular. Va ser, doncs, un pioner formidable en la producció i difusió de materials d’alta ambició intel·lectual, pràctica i estètica escrits en llengua vulgar. Més tard va escriure també textos que avui reconeixem com literaris -novel·la, poesia, diàlegs, aforismes-, però podem estar segurs que mai es va plantejar fundar la tradició literària catalana: escriure literatura en sentit modern no formava part dels el objectius d’un activista de la missió al segle XIII i la noció de literatura en sentit modern es va forjar a l’entrada del segle XIX. El que volia era demostrar mitjançant un racionalisme platònic la Trinitat, l’Encarnació de Déu i la Resurrecció”. Lola Badia sosté que “les obres de Llull no van deixar empremta en el cos literari català fins al XIX. El Llull que llegia era del Llibre de l’orde de cavalleries un dels primers llibres en ser traduïts a l’anglès, els de devoció o Doctrina pueril que tracta de l’educació”. 

El mite del diàleg entre religions. Víctor Pallejà de Bustinza, professor a la UPF de Pensament Antic i Medieval, diu que “la creació d’un Ramon Llull dialogant entre civilitzacions és una ficció benintencionada filla de l’ecumenisme dels anys 60 i 70, però no ajuda a comprendre el personatge en el seu context sinó més aviat esborra la seva complexitat i el significat de la seva obra.”. D’una banda, “la seva dependència de les fonts islàmiques i del sufisme encara està per demostrar després de més d’un segle d’insistència”. D’altra banda,”el diàleg de Llull es fa segons la raó aristotèlica, compartida per creients cultes de les tres religions, els quals són sospitosos als ulls de les seves pròpies tradicions. Aquesta singularitat és fascinant, però no fa el seu diàleg comparable a la tolerància moderna. Des del punt de vista intel·lectual i doctrinal el seu ardent esperit cristià resulta poc comprensible avui. Això no treu que la seva curiositat, la creativitat i l’esforç per convèncer a tothom facin d’ell una de personalitat de primera importància. Molt pocs homes han traspassat l’edat mitjana per interessar en el Renaixement -Cosa, Lefèvre d’Étaples i Bruno- i el Barroc -Spinoza i Descartes- i encara al segle XVIII i fins avui. A França, Alemanya, Itàlia, Anglaterra o el Brasil algú s’interessa per Llull i creix indubtablement la seva apreciació en el món dels estudis medievals. A casa nostra l’home més important de la seva història intel·lectual pateix per tot arreu víctima de lluites culturals i polítiques seculars malgastant els beneficis de l’estudi amb esperit crític d’una personalitat digna de figurar entre els grans pensadors occidentals”.

La llegenda alquimista. Llull no va ser alquimista, però és curiós com es va llaurar la seva llegenda. A ell se li atribueixen textos apòcrifs sobre la Immaculada Concepció, la càbala, cartografia, navegació, perfums i drogues, La llegenda alquimista neix de l’èxit popular de les antologies publicades a Estrasburg per Llàtzer Zetzner, que barrejaven textos autèntics de Llull amb apòcrifs. Descartes, Leibniz o Newton s’ho van creure. I la construcció romàntica del mite Llull va afegir la conversió pensador per un desengany amorós o el seu martiri a Tunísia.

¿Pioner de la intel·ligència artificial?. Cada època reinventa la seva llull, Avui, els matemàtics i els informàtics reivindiquen a Llull com un pioner de la intel·ligència artificial, com a inventor de l’Ars Combinatòria per emmagatzemar memòria, seu màquina pretenia pensar. Tenia un llenguatge propi, amb un alfabet de nou lletres (BCDEFGHIK) i deu discos de pergamí a la dreta, per a les preguntes, i deu a l’esquerra per a les respostes, el que recorda els primers disquets. Leibniz crería, com Llull, que el pensament era fruit d’un càlcul. El mallorquí buscasba -diu Lola Badia- “la creació d’un sistema de pensament filosòfic-teològic original i personal, perfectament homologable dins dels paràmetres intel·lectuals del segle XIII: el que Llull deia el seu Art. Els objectius eren a la vegada contemplatius -Llull havia sentit la crida de Déu- i pràctics -Llull volia convertir els infieles-, l’instrument que va forjar, però, és una màquina de pensar sensacional, personal i que funciona, i que en alguns aspectes és precursora de formes molt modernes de pensament lògic-matemàtic”.

La missió. “Llull diu Ruiz Simón- era fill d’un burgès de Barcelona que s’havia instal·lat a Mallorca com colon després d’intervenir en la croada que va conquistar l’illa als almohades. La Mallorca en què va néixer era, a més d’un important enclavament en el comerç amb el nord d’Àfrica, una societat en procés de colonització dividida en tres comunitats: la musulmana, encara molt nombrosa i en bona part esclava, la jueva i la cristiana, fins llavors inexistent i ara dominant. En els regnes d’Aragó i de Mallorca la qüestió de les minories religioses era un problema d’una gran importància política. La conversió dels infidels mitjançant la persuasió o de la disputa era una de les possibles solucions a aquest problema. I durant la croada de València també s’havia revelat com una possible opció de cara a la penetració dels regnes cristians en territoris limítrofs que estaven en mans de governants musulmans que podien treure profit polític del bateig. La biografia de Llull és inseparable d’una sèrie d’iniciatives que tenien com a objectiu tant la cristianització de les minories no cristianes dels dominis cristians com l’expansió d’aquests dominis tant per mitjà d’armes materials com d’armes intel·lectuals que fessin viable la política de la conversió. La principal d’aquestes iniciatives és la seva famosa Art general, que va ser concebut a partir de l’anàlisi que les elits musulmanes més escèptiques en matèria de religió havien de ser l’objectiu preferent de les estratègies missioneres. Però Llull també va ser, a partir d’un determinat moment, un dels propagandistes més actius de la croada.”

Josep Massot – LA VANGUARDIA

Ramon Llull - un geni de l Edat Mitjana 02Llull va ser un laic autodidacta respectat pels Papes. A la miniatura, donant un sermó.

Les 21 regles de conducta sobre l’ús de la tecnologia en 2015

Les noves tecnologies comporten responsabilitats de conducta, com no enviar missatges per Whatsapp en un sopar en un restaurant elegant. Però la gran majoria de persones volen utilitzar el més possible el seu nou mòbil.

family-on-phonesEls nous dispositius tecnològics són tan absorbents que han incrementant l’addició de la gent a ells i també les divisions entre les persones: per exemple, les que usen constantment emoticones són criticades per les que diuen que estan destruint el llenguatge humà.

El 2015 es llançaran productes encara més nous, com el Rellotge Apple, cotxes molt automatitzats i auriculars de realitat virtual. Per impedir que ens convertim en un ramat de tecno-addictes bastos i ordinaris, hem elaborat 21 regles de conducta per a l’ús d’aparells tecnològics en 2015.

1. Drones: la Consumer Electronics Agency estima que les vendes de drones per a ús personal seran de 400.000 unitats en 2015. Però si en compra un, espiï als seus veïns amb ell només una vegada (o dos si encara no li han tornat el trepant).

2. Poseu només una foto al dia de plats de menjar a Instagram.

3. Excepció: useu el dron per fer fotos de menjars i posar-les a Instagram totes les vegades que vulgui, perquè això és superguai.

4. Si els seus fills grans li demanen que els hi «deixi» la contrasenya del canal per cable HBO Go, negueu-vos-hi a fer-ho. Aquest any es llançarà un servei de subscripció que permetrà als no abonats veure en streaming els programes i les pel·lícules del canal.

5. Fills grans: si els vostres pares us deixen utilitzar la contrasenya d’HBO Go, heu de trucrar-los un cop a la setmana ni que sigui per dir-els-hi hola.

6. Els preus dels televisors de súper alta definició baixaran considerablement en 2015. Si en compra un, només podrà expressar la seva incredulitat davant l’altíssima definició de les arrugues de les persones que surten a la televisió un cop al dia.

7. No deixeu una xarxa social si la vostra mare es fa membre d’ella.

8. Les mares no cal que facin servir Snapchat. És simplement una xarxa social de missatges amb fotos que després desapareixen.

9. Primers propietaris del Rellotge Apple: no es sentin superiors a la resta de nosaltres perquè tinguin el gadget més desitjat i puguin demanar una pizza parlant-li al seu canell.

10. Tots els propietaris de rellotges intel·ligents: no enviïn missatges durant el sopar fent veure que s’estan rascant molt canell. Els canells no piquen tant.

selfie stick funny 01

11. El selfie-stick és una vareta telescòpica que s’acobla a una càmera o un smartphone i permet que en l’enquadrament surti una major part de la cara de la persona que fa la foto. No hi ha problema en usar-lo, però sàpiga que la gent li dirà que és «un turista estúpid amb un selfie-stick.»

12. No és educat burlar-se d’algú que tingui un mòbil gegantí, com l’iPhone 6 Plus o el Samsung Galaxy Note 4. Les Phablets han arribat per quedar-se.

13. No utilitzeu l’iPad a la platja. Causarà a tothom un atac d’ansietat per la gran quantitat de sorra i sal que hi ha.

14. Cap problema a preguntar a usuaris d’una Blackberry per què encara la fan servir: és un dels misteris tecnològics més grans de la dècada.

15. Tampoc hi ha problema en burlar-se de Microsoft per haver passat directament del molt criticat Windows 8 al Windows 10 (que es llançarà aquest any), com si no llançar el 9 ens hagi de fer oblidar el 8.

16. Si posa el seu telèfon en estat de vibració, posis-el a la butxaca, perquè si ho posa sobre la taula causarà una gran tremolor molt molesta per a la resta de la gent.

17. No porti posats auriculars de realitat virtual en públic, com el Gear VR de Samsung. Per ara, porteu-los només als llocs on els precursors d’aparells tecnològics els van inventar inicialment: al soterrani.

18. Si compra una impressora en 3D, fabriqui amb ella joies, ninotets o petits objectes inofensius, no pistoles o duplicats de claus. Arruïnarà la diversió a tots.

19. El gadget que compri aquest any potser registri les seves dades sanitàries, com la freqüència cardíaca i els passos que camina. No utilitzeu les xifres per presumir de la forma tan moderna amb la qual controla la seva salut. Els monitors actuals ja són prou dolents.

20. Encara que el seu cotxe estigui equipat amb nombrosos avanços tecnològics, com a control de creuer adaptable i detecció d’angles morts, no presumiu d’això.

21. L’empresa Gartner calcula que el 2015 es faran servir 4.900 milions de dispositius connectats a internet. Posem-nos tots d’acord en no comprar les torradores connectades a Internet que tard o d’hora apareixeran. D’acord?

Kevin Sintumuang – EXPANSIÓN

funny-iwatch

5 errors i 5 encerts del 2015 que imaginava “Retorn al futur 2”

Marty McFly viatjava del 1989 al 2015 a la pel·lícula de Robert Zemeckis. Del futur que imaginaven, amb què la van encertar i amb què no? Dels cotxes voladors als hologrames.

Després de viatjar des del 1985 al 1955, Marty McFly (Michael J. Fox) se’n va al 2015 per treure les castanyes del foc als seus futurs fills a ‘Retorn al futur 2’ (1989). Aquest capítol de la trilogia de ciència-ficció de Robert Zemeckis es va endur un Òscar als millors efectes visuals, però… ara que som al 2015, què hi ha de cert en el futur que van imaginar?

5 coses que no han passat:

Els cotxes no volen: Doc inventa una màquina del temps construïda a partir d’un cotxe DeLorean DMC-12 modificat que pot volar. És una fantasia recurrent en la ciència-ficció, des de Harry Potter fins a ‘Blade runner’, però està lluny de ser realitat… o no.

El cotxe volador de ‘Retorn al futur 2′

El cotxe volador de ‘Retorn al futur 2′

Els patinets tampoc volen: és un clàssic de la cultura popular des dels anys 80, el patinet de Marty McFly, però tot i que han aparegut nous aparells més sofisticats que els ‘skate boards’, com el ‘segway’, i esports surrealistes com el ‘flyboard’, no existeix l’aerotaula. Això podria canviar: una campanya de micromecenatge ha recaptat 500.000 dòlars per fer-la realitat. I ja hi ha el prototip. Als anys 90, Zemeckis va fer cas de la teoria que n’havien prohibit la fabricació, cosa que ha generat gags de tot tipus al llarg dels anys.

Els cotxes no van amb escombraries: tot just hem après que ‘encara que siguis de plàstic, si no ets envàs al groc no hi aniràs’. A la pel·lícula, en canvi, tenen un reactor d’energia domèstic que permet transformar, per la màgia de la fusió nuclear, les deixalles en energia neta i barata.

Cotxes que van amb escombraries a 'Retorn al futur 2'

Cotxes que van amb escombraries a ‘Retorn al futur 2’

Roba autoassecable? Quan en Marty surt d’un llac completament vestit, la seva jaqueta activa una opció d’autoassecat. De rèpliques de l’originalse’n venen per preus que van de 60 a 100 euros, però cap pot assecar-se ni autoajustar-se. El que més s’hi aproxima són els  nous armaris que planxen amb vapor. Tot i així, lluny de la ficció.

La jaqueta que s'asseca de 'Retorn al futur'

La jaqueta que s’asseca de ‘Retorn al futur’

Pizza deshidratada: els astronautes i Kilian Jornet probablement sí que tenen una dieta a base de deshidratats, però l’aparell Black and Decker per hidratar els aliments, com la mini pizza de Pizza Hut que es converteix en una ració familiar, no s’ha popularitzat. El que més s’hi acosta és un simple microones.

Pizza deshidratada

Pizza deshidratada

5 coses que, efectivament, s’han fet realitat:

Sabates autoajustables: Nike ha anunciat que les vambes autoajustables que apareixien a la pel·lícula, les Nike Air 2015 Kiks, sortiran a la venda aquest any. De fet,  el 2011 ja en va sortir una edició limitada a la venda, però eren molt cares, no baixaven dels 3.500 dòlars –tot i que la recaptació anava per a la fundació contra el Parkinson de Michael J. Fox–. Des del 2009 la marca té els drets per fabricar-les.

Apareixen hologrames: a la pel·lícula, un tauró que sortia d’un cinema saltava sobre Marty McFly. Era un holograma per anunciar ‘Tauró 19’ –la saga, per sort, es va aturar a ‘Tauró 4’ el 1987–. Ara bé, els hologrames són una realitat fins al punt que hi ha cantants-holograma que ofereixen concerts i afinen com si fossin humans. Hatsune Miku és la revolució del Japó.

Les teràpies de rejoveniment: els avenços tecnològics no es limiten a l’electrònica de consum i el transport, també afecten el terreny la salut. Els implants biònics i les clíniques de rejoveniment estan a l’ordre del dia, al film. En Doc es treu 30 anys amb la descamació facial, reparació capil·lar, transfusió sanguínia i trasplantament de còlon i melsa. Avui, la tendència cap als tractaments estètics ha crescut, i és a l’abast de les butxaques més adinerades. També els avenços científics, que han fet possibles els implants biònics.

Ulleres interactives: A la pel·lícula, la família McFly du ulleres interactives posades fins i tot a l’hora de seure a taula. Avui en dia, les Google Glasses han obert aquest camí i ja estan a la venda als EUA. O també existeixen les Oculus Rift,  un invent que Facebook ha pagat car –2.000 milions de dòlars–, i que permet entrar en un món de realitat virtual. Si voleu, quan es venguin a preus raonables, hi podreu fer també fer un viatge en aerotaula!

Predicció del temps amb el rellotge: Doc Brown és capaç de dir exactament en quin minut pararà de ploure només mirant el rellotge. Potser la meteorologia, el 2015, no ha avançat tant i ens segueix sorprenent, però els rellotges i braçalets digitals intel·ligents com els Fitbit ja són aquí i segurament s’hauran regalat força aquest Nadal. El 2015 serà l’any dels ‘smartwatch’.

El canal del temps al rellotge

El canal del temps al rellotge

Font: diari ARA