Xina controla els joves, els alumnes vesteixen uniformes amb GPS i s’assaja amb càmeres a l’aula

Xina segueix donant passos per convertir-se en la primera autocràcia digital distòpica del planeta. L’any vinent s’espera que hi hagi 600 milions de càmeres de vigilància en tot el país -gairebé una per a cada dos habitants- i les autoritats tindran en breu ha disponible una base de dades de reconeixement facial que emmagatzemarà informació sobre els 1.300 milions de ciutadans del país.

xinacontrolaelsjoves

La intenció final és posar en funcionament un sistema de crèdit social que connecti totes les qualificacions creditícies, financeres, socials, polítiques i legals de cada ciutadà, i que en cas que siguin baixes poden fer que perdi l’accés a la seguretat social, que no pugui ser elegit per a un càrrec públic o tingui problemes per sortir del país oa la duana. I tot això, amb l’ajuda de les grans tecnològiques del país -com Alibaba i Tencent – i sense que ningú aixequi la veu.

Les últimes setmanes s’han conegut dues iniciatives més, totes dues dirigides a exercir un major control sobre els estudiants xinesos, encara que disfressades sota l’excusa de controlar l’absentisme escolar 1, i millorar la concentració dels alumnes i la qualitat de l’ensenyament l’altra.

Els alumnes de nou escoles de la província de Guizhou i dues de la regió autònoma de Guangxi Zhuang -uns 1.000 en total ja usen uniformes que incorporen un dispositiu GPS per garantir als pares, segons diuen les autoritats educatives d’aquestes dues regions, la assistència i la seguretat dels seus fills, segons informava el China Daily.

Els uniformes registren l’hora i la data en la qual els estudiants entren a l’escola, i captura en vídeo els seus moviments perquè els pares els poden veure en una aplicació mòbil. També inclouen tecnologia de reconeixement facial per evitar que els nens es canviïn l’uniforme entre ells, i si un alumne falta a classe salta una alarma que ho notifica als professors i als pares. Si un estudiant surt del recinte escolar sense permís, s’activa una alarma.

És fàcil pensar que la Xina està arribant massa lluny en la seva fantasia orwelliana de control i vigilància, però segons la filòsofa Mar Rosàs -Coordinadora d’investigació de la càtedra Ethos de la URL- el repte a l’hora d’analitzar aquest tipus de notícies és entendre que aquests nivells de control i de lliurament de la nostra intimitat i privacitat “també passen aquí, però d’una forma més subtil”. O a cas Google -per posar un exemple- no ho sap tot de nosaltres? La diferència -diu Roses- és qui és l’agent de control. “Mentre que en el cas xinès és el govern, en el nostre cas som nosaltres mateixos, que creiem que necessitem la tecnologia per satisfer, per exemple, el nostre alt nivell d’autoexigència professional que ens fa desitjar la immediatesa i estar sempre disponibles”, explica Rosàs.

Miquel Àngel Prats, professor titular de Tecnologia educativa de la URL-Blanquerna també creu que per no caure en el reduccionisme de pensar que aquestes coses només passen en altres contextos, només cal recordar que a Occident “hi ha nens que porten un rellotget que els han regalat seus pares, que també va equipat amb un GPS, gràcies al qual poden saber en tot moment on està el seu fill “. Davant aquest fet, el professor de la URL es pregunta: “Quina diferència hi ha entre aquest dispositiu i els uniformes xinesos?” Per Mar Rosàs, cap, ia més la proliferació de tots aquests sistemes de control demostren que hi ha “una crisi de la confiança i de la responsabilitat. Hem claudicat en favor d’un objectiu a curt termini”, diu Rosàs.

La segona de les mesures, que també s’ha conegut aquests dies, és un sistema de reconeixement facial dins de les aules que mesura el nivell d’atenció dels alumnes i avisa al professor si es distreuen. Ja s’ha implementat en una aula d’un col·legi de Hangzhou, a la província de Zhejiang, que preveu instal·lar-ho en tota l’escola aquest estiu.

Tres càmeres situades a la pissarra escanegen cada 30 segons les cares dels estudiants i envia la informació a un ordinador capaç de classificar les expressions facials en set emocions diferents i mitjançant un algoritme mesurar el grau de concentració. El sistema també és capaç de detectar si els nois llegeixen, escriuen o es queden adormits.

Per Prats, aquestes iniciatives confirmen la idea que “l’eròtica de la tecnologia com a eina de control pot ser molt gran”, i per Rosàs la que “la tecnologia mai no és neutral i que cada vegada amara més la nostra vida, amb la seva lògica de la immediatesa i la disponibilitat”. A més, els sistemes tecnològics de control contribueixen a fomentar una altra idea no menys perillosa: “Els sistemes de vigilància i alarma solen generar més alarma. Arribem a la conclusió que si hi ha és perquè sospitem que els altres ens enganyen, que els nostres fills ens enganyen, el que ajuda al fet que cada vegada més concebem l’altre com a sospitós”, assegura Mar Rosàs, que creu que aquest tipus d’idees i l’ascens a escala global de moviments polítics d’extrema dreta formen part de la mateixa inèrcia. “Això ens converteix en societats immunològiques,

De totes maneres, no es pot negar que el context cultural juga el seu paper, i que aquest és important. Segons l’opinió de Prats, “és perfectament possible que a la Xina aconsegueixin reduir l’absentisme escolar i que els seus alumnes es concentrin més, però serà en gran part gràcies al context cultural d’obediència en què es mouen els alumnes”. En aquest sentit, Prats recorda que a Espanya durant el franquisme “ningú s’atrevia a fer pellas, perquè era ficar-se en un embolic”. En aquest context educatiu “aquests sistemes que ara posen en marxa a la Xina funcionen i no es discuteixen pels elements coercitius d’una societat de caràcter dictatorial i autoritària, com la xinesa actual”.

“Però amb el canvi cultural que ha patit el nostre país en els últims 40 anys, la implementació aquí d’aquests sistemes de control serien inimaginables. A més, ara els joves passen de tot, i si volen no anar a classe, no hi van. A més cada vegada saben més de qüestions digitals i no els costaria res trobar la manera de saltar-se aquests controls “, assegura Prats.

Per al professor de Tecnologia de l’educació, l’única manera que unes càmeres d’intel·ligència artificial fossin tolerades en una classe espanyola seria, “si es fessin servir per treballar determinats aprenentatges, com per exemple perquè els alumnes s’adonessin de amb la facilitat que deixen de prestar atenció “.

Una definició clàssica de l’Estat incloïa allò que era el que ostentava el monopoli de la violència. Ara, té l’exclusiva del control “que és una altra forma de violència, més psicològica”, diu Rosàs. “L’Estat dissenya sistemes per entrar en els telèfons i els dispositius de gent sospitosa, ia tots ens sembla bé, perquè creiem que així ens protegeix. I aquest és el drama, perquè no veiem que també és una eina per controlar-nos a nosaltres”.

ALBERT MOLINS RENTER – LA VANGUARDIA

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s