De luddites, màquines i ordinadors psicòpates

“A finals de 1.700 la tecnologia era percebuda com l’enemic”

Julien Offray de la Mettrie (1709-1751) va definir l’ésser humà com una màquina amb ànima per la seva tendència al moviment i a l’autoorganització. Tanmateix, en el món dels treballadors manuals, la idea de màquina no ha tingut, ni de bon tros, una consideració tan alta, ja que des dels inicis de la Revolució Industrial s’ha considerat una de les causes fonamentals de l’atur en les societats capitalistes i tecnològiques.

luddites-maquines-ordinadors-psicopates_1787831205_40515729_987x555

En el trànsit del segle XVIII al XIX ja van fer acte de presència moviments que, com els luddites, apostaven per la destrucció de la maquinària fabril. La tecnologia industrial, cada cop més perfeccionada, va ser percebuda, amb raó o no, com el gran enemic de l’estabilitat laboral dels obrers. I, per tant, del seu modus vivendi. Per als nous tipus de patrons capitalistes, en canvi, la tecnologia era el camí idoni per a l’optimització de la producció: obtenir el màxim benefici amb el mínim cost. Un mantra que va ser denunciat per les primeres associacions obreres.

Certament, Karl Marx (1818-1893), que poca gent recorda actualment -ni tan sols sembla que pugui tenir cabuda en el temari d’història de la filosofia de les tan temudes PAU-, va manifestar a mitjans del segle XIX que el problema no era la tecnologia en si mateixa, sinó la injusta possessió de la tecnologia i dels beneficis que se’n derivaven. La cosa, segons ell i els seus deixebles, s’havia de resoldre amb un “Uniu-vos, germans proletaris!” i tingueu cura de La Internacional -entesa no com l’organització revolucionària que havia de dur a terme la lluita final, sinó com la humanitat treballadora.

Fordisme i taylorisme

La segona fase de la Revolució Industrial (1880-1930) va significar el triomf del maquinisme en estat pur. El fordisme i el taylorisme van esdevenir les bíblies teòriques de la màxima producció per obtenir el màxim benefici, i els enginyers i els publicistes en van ser els seus profetes. Fins al punt que els primers van arribar a convocar congressos als anys vint del segle passat en els quals afirmaven que el govern de les nacions hauria de recaure en les seves mans.

El món de la indústria fabril, i especialment la de l’automòbil, va ser l’àmbit privilegiat del culte a la hiperproductivitat. L’operari deixava de ser, definitivament, un artista (artesà) del seu ofici, per esdevenir un autòmat de la fabricació mecànica. Charles Chaplin, a la pel·lícula Temps moderns (1936), va fer una sàtira despietada de les malvestats de la cadena de muntatge, proposant la poètica i devastadora metàfora de la màquina devorant l’home.

La brutal tecnificació i mecanització de l’organització del treball al segle XX i al present XXI no es pot explicar sense el fenomen de la guerra. Tant les dues guerres mundials (1914-1918 i 1939-1945), com la Guerra Freda o els diferents conflictes regionals que han ocupat el món de la post Guerra Freda, han perfeccionat de tal manera les màquines de matar que, de la mateixa manera que en el món laboral civil, la participació humana ha minvat notablement.

Ni obrers ni soldats

Els estats ja no necessiten cridar a files lleves anuals de joves per instruir-los en l’art de la guerra. Es necessiten pocs soldats i ben instruïts. La resta ho fan els ordinadors, els drons, els míssils intel·ligents i tot el reguitzell d’aparells sofisticats que inunden pel·lícules a l’estil Missió impossible. Dit d’una altra manera: la guerra es fa des de casa o des del despatx (oval o no) de qualsevol president d’estat. I no només la guerra, sinó qualsevol tipus de feina.

El 1968 Stanley Kubrick va estrenar 2001: Una odissea de l’espai, en la qual l’ordinador HAL 9.000 controlava de manera tan absoluta la nau espacial Discovery 1 amb destinació a Júpiter que va arribar a considerar-se una mena de Déu capaç de prescindir de la tripulació humana. El 1985 James Cameron va incidir a Terminator en el perill d’una rebel·lió de les màquines.

En aquests moments, la por a la tecnologia s’ha evaporat i ha reformulat radicalment l’organització del treball. Una circumstància que els actuals sindicats -encara definits anacrònicament com a obrers- no han aconseguit entendre. Perquè la classe obrera ja no aspira al paradís de la revolució i, davant la falta de feina, comença a organitzar els seus propis negocis des de l’ordinador de casa.

Un lampista o un comercial d’assegurances ja no necessita una botiga com a punt de referència del seu negoci. Pot gestionar des de casa, a través de les xarxes socials, tots els encàrrecs que vulgui. I fins i tot ja pot prescindir de la dictadura del rellotge. Un primer pas en aquest sentit s’està produint en les actuals generacions de joves, que estan substituint el rellotge de polsera pel rellotge incorporat al mòbil. I a cap d’ells, ni en el més angoixant dels seus malsons, se li acudiria destruir ni el mòbil ni l’ordinador.

DAVID MARTÍNEZ FIOL Historiador, UAB – ara

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s