Ramon Llull: un geni de l’Edat Mitjana

Es compleixen 700 anys de la mort d’un inventor, filòsof, matemàtic, poeta i polític global.

Ramon Llull - un geni de l Edat Mitjana 01Una de les miniatures de Breviculum ex artibus Raimundi Lulli electum, un llibre escrit cap el 1321 per Tomàs Le Myésier, un seguidor del beat vinculat a la Cort de França i que es va encarregar de compilar l’obra del savi mallorquí. 

Fa 700 anys, en un lloc incert, algun dia entre novembre de 1315 i novembre de 1316, moria Ramon Llull, la personalitat més universal de la cultura catalana, el Leonardo da Vinci de l’Edat Mitjana o, a l’inrevés potser Leonardo sigui el Ramon Llull del Renaixement. Els italians coneixen bé a Dante, els alemanys a Goethe, els castellans a Cervantes i els anglesos a Shakespeare. Es coneix i es difon a Llull a Catalunya i Balears com mereix? Segons Lola Badia, que dirigeix ​​el Centre de Recerca Ramon Llull de la Universitat de Barcelona i coordina, amb Albert Soler, la Base de Dades Ramon Llull, “la universitat de Friburg s’encarrega d’editar les obres en llatí i nosaltres, en català. Hi ha un patronat amb les conselleries de Catalunya, València i Balears, encara que la de València no col·labora. Aquí anem tirant amb voluntarisme”.

Polític global. Potser la faceta menys coneguda pel públic general sigui la tasca política que va exercir Llull al mateix centre del poder europeu: no només com a assessor dels reis de Mallorca i de la corona catalanoaragonesa, sinó de Felip IV de França i dels Papes. El moment és crucial per a la Cristiandat, la pressió musulmana arriba al seu clímax amb la presa de Sant Joan d’Acre per les tropes d’Al-Ashraf Khalil en 1291, una derrota que commociona Occident. Llull, en el concili de Viena del Delfinat, proposa solucions immediates: unir sota un sol comandament les tropes mendicants i crear escoles d’idiomes per formar enviats que convertirien al cristianisme musulmans, jueus i, també, als mogols. L’estratègia era crear una pinça entre l’Occident cristià i l’Orient tàrtar i impedir que els musulmans estenguessin el seu domini a la rereguarda, a l’Índia, i controlessin així la ruta de les espècies, De fet, com diu l’arabista Víctor Pallejà, “la oportunitat es va donar quan el Khan va conquerir Bagdad, però els cristians no van persistir en la seva aliança amb els mongols. Si ho hagués fet, s’hagués canviat la història”. Un altre lul·lista, Josep Maria Ruiz Simon, comenta que “moltes de les seves iniciatives bèl·liques pivotaven al voltant de Jaume II d’Aragó, per a qui Llull va realitzar diverses missions diplomàtiques. Les obres sobre la croada reflecteixen aquest vincle i responen als interessos no merament espirituals de la corona aragonesa en relació amb aquest negoci en el qual també estava interessat Felip IV de França. Llull sempre va tenir clar que les seves empreses no podien tenir èxit sense el suport de la cúria papal, de la casa reial francesa i de la universitat de París”. Llull va ser amic del gran mestre dels Templers Joaquim de Mollay i en el concili de Viena del Delfinat que va acordar la dissolució de l’orde, Llull va ser prou hàbil per nedar entre dues aigües.

El lleó i la guineu, abans que Maquiavel. Llull tenia un sentit realista de l’exercici de la política, “Durant molt de temps -diu Ruiz Simón- prevaler la imatge d’un Llull visionari i utòpic que no tenia els peus a terra en qüestions polítiques. Els estudis de Hillgarth van començar a esborrar aquesta imatge i van posar en circulació la d’un Llull res ingenu que s’acostava estratègicament als poderosos per promoure els seus projectes. Encara que en les seves obres mostra la seva preocupació pel bon govern i critica aquells que, en el seu exercici, actuen com llops quan haurien de fer-ho com a pastors, Llull no ignorava els baixos fons de la realitat política. Així es pot comprovar en el Llibre de les bèsties, on sota el vel d’una faula, ofereix lliçons bé realistes sobre els secrets del poder i sobre el que posteriorment Maquiavel denominarà la part animal de la política, que és la que té a veure amb l’ús de la força, personificada pel lleó, i l’engany, encarnat per la guineu”.

El mite del fundador de la literatura catalana . “Jordi Rubió i Balaguer ja va dir que Llull no havia escrit literatura en sentit estricte”, diu Lola Badia. per a qui “el Llull fundador de la literatura catalana i creador de la llengua literària va ser un invent del segle XIX i XX. Els italians, quan fundaven el seu estat i necessitaven pares de la pàtria, van fer el mateix amb Dante, un autor al qual no es va tenir en compte fins a 1851”. Per a la filòloga, Llull, un laic burgès autodidacta, volia proposar un sistema de pensament per a la difusió necessitar crear una llengua popular perquè li entenguessin tots i en això sí que va ser un pioner. Quan es va posar a difondre el Llibre de Contemplació en Déu en versió catalana va haver d’improvisar el que ara anomenem un llibre d’estil per als milers de pàgines del seu nou producte: no tenia cap punt de referència darrere. Era el primer que feia una cosa així i per iniciativa particular. Va ser, doncs, un pioner formidable en la producció i difusió de materials d’alta ambició intel·lectual, pràctica i estètica escrits en llengua vulgar. Més tard va escriure també textos que avui reconeixem com literaris -novel·la, poesia, diàlegs, aforismes-, però podem estar segurs que mai es va plantejar fundar la tradició literària catalana: escriure literatura en sentit modern no formava part dels el objectius d’un activista de la missió al segle XIII i la noció de literatura en sentit modern es va forjar a l’entrada del segle XIX. El que volia era demostrar mitjançant un racionalisme platònic la Trinitat, l’Encarnació de Déu i la Resurrecció”. Lola Badia sosté que “les obres de Llull no van deixar empremta en el cos literari català fins al XIX. El Llull que llegia era del Llibre de l’orde de cavalleries un dels primers llibres en ser traduïts a l’anglès, els de devoció o Doctrina pueril que tracta de l’educació”. 

El mite del diàleg entre religions. Víctor Pallejà de Bustinza, professor a la UPF de Pensament Antic i Medieval, diu que “la creació d’un Ramon Llull dialogant entre civilitzacions és una ficció benintencionada filla de l’ecumenisme dels anys 60 i 70, però no ajuda a comprendre el personatge en el seu context sinó més aviat esborra la seva complexitat i el significat de la seva obra.”. D’una banda, “la seva dependència de les fonts islàmiques i del sufisme encara està per demostrar després de més d’un segle d’insistència”. D’altra banda,”el diàleg de Llull es fa segons la raó aristotèlica, compartida per creients cultes de les tres religions, els quals són sospitosos als ulls de les seves pròpies tradicions. Aquesta singularitat és fascinant, però no fa el seu diàleg comparable a la tolerància moderna. Des del punt de vista intel·lectual i doctrinal el seu ardent esperit cristià resulta poc comprensible avui. Això no treu que la seva curiositat, la creativitat i l’esforç per convèncer a tothom facin d’ell una de personalitat de primera importància. Molt pocs homes han traspassat l’edat mitjana per interessar en el Renaixement -Cosa, Lefèvre d’Étaples i Bruno- i el Barroc -Spinoza i Descartes- i encara al segle XVIII i fins avui. A França, Alemanya, Itàlia, Anglaterra o el Brasil algú s’interessa per Llull i creix indubtablement la seva apreciació en el món dels estudis medievals. A casa nostra l’home més important de la seva història intel·lectual pateix per tot arreu víctima de lluites culturals i polítiques seculars malgastant els beneficis de l’estudi amb esperit crític d’una personalitat digna de figurar entre els grans pensadors occidentals”.

La llegenda alquimista. Llull no va ser alquimista, però és curiós com es va llaurar la seva llegenda. A ell se li atribueixen textos apòcrifs sobre la Immaculada Concepció, la càbala, cartografia, navegació, perfums i drogues, La llegenda alquimista neix de l’èxit popular de les antologies publicades a Estrasburg per Llàtzer Zetzner, que barrejaven textos autèntics de Llull amb apòcrifs. Descartes, Leibniz o Newton s’ho van creure. I la construcció romàntica del mite Llull va afegir la conversió pensador per un desengany amorós o el seu martiri a Tunísia.

¿Pioner de la intel·ligència artificial?. Cada època reinventa la seva llull, Avui, els matemàtics i els informàtics reivindiquen a Llull com un pioner de la intel·ligència artificial, com a inventor de l’Ars Combinatòria per emmagatzemar memòria, seu màquina pretenia pensar. Tenia un llenguatge propi, amb un alfabet de nou lletres (BCDEFGHIK) i deu discos de pergamí a la dreta, per a les preguntes, i deu a l’esquerra per a les respostes, el que recorda els primers disquets. Leibniz crería, com Llull, que el pensament era fruit d’un càlcul. El mallorquí buscasba -diu Lola Badia- “la creació d’un sistema de pensament filosòfic-teològic original i personal, perfectament homologable dins dels paràmetres intel·lectuals del segle XIII: el que Llull deia el seu Art. Els objectius eren a la vegada contemplatius -Llull havia sentit la crida de Déu- i pràctics -Llull volia convertir els infieles-, l’instrument que va forjar, però, és una màquina de pensar sensacional, personal i que funciona, i que en alguns aspectes és precursora de formes molt modernes de pensament lògic-matemàtic”.

La missió. “Llull diu Ruiz Simón- era fill d’un burgès de Barcelona que s’havia instal·lat a Mallorca com colon després d’intervenir en la croada que va conquistar l’illa als almohades. La Mallorca en què va néixer era, a més d’un important enclavament en el comerç amb el nord d’Àfrica, una societat en procés de colonització dividida en tres comunitats: la musulmana, encara molt nombrosa i en bona part esclava, la jueva i la cristiana, fins llavors inexistent i ara dominant. En els regnes d’Aragó i de Mallorca la qüestió de les minories religioses era un problema d’una gran importància política. La conversió dels infidels mitjançant la persuasió o de la disputa era una de les possibles solucions a aquest problema. I durant la croada de València també s’havia revelat com una possible opció de cara a la penetració dels regnes cristians en territoris limítrofs que estaven en mans de governants musulmans que podien treure profit polític del bateig. La biografia de Llull és inseparable d’una sèrie d’iniciatives que tenien com a objectiu tant la cristianització de les minories no cristianes dels dominis cristians com l’expansió d’aquests dominis tant per mitjà d’armes materials com d’armes intel·lectuals que fessin viable la política de la conversió. La principal d’aquestes iniciatives és la seva famosa Art general, que va ser concebut a partir de l’anàlisi que les elits musulmanes més escèptiques en matèria de religió havien de ser l’objectiu preferent de les estratègies missioneres. Però Llull també va ser, a partir d’un determinat moment, un dels propagandistes més actius de la croada.”

Josep Massot – LA VANGUARDIA

Ramon Llull - un geni de l Edat Mitjana 02Llull va ser un laic autodidacta respectat pels Papes. A la miniatura, donant un sermó.
Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s